Crònica de Sergi Llinares.
Fotos de Ricardo Pastor i Victor Monleón.

                                   

Prop de 6 del matí José Luis, com improvisat “amo de claus”, obria l'escola a la vegada que encetava la maratoniana jornada que ens portaria des d'Alcoi fins Alcoi passant per Barcelona.
Poques vegades podreu veure als alumnes matinar amb un somriure a la cara, una barreja de nerviosisme i alegria per no tindre clase. I es clar que els cotxes, motos i xicones són de les poques coses que tenen al cap. De segur que no van remugar quan entre el despertador i la mare senyalaven l'hora d'alçar-se.
L'hora matinera junt al trànsit de motos, cotxes i... veuades de més d'un, anunciaven al veïnat que aquest era un dia especial per els xavals de mecànica i algún que altre electrònic i “pegesito”. Uns pocs elegits marxaven cap al saló bianual de l'automòbil, on les últimes novetats al món del motor -entre altres coses- els esperaven.
Uns semblaven que anaven a vore un partit de fútbol, altres de comunió... però el cert és que més valia anar cómode, ja que el viatge es preveia duret (més per a uns que per a altres).
L'autobus, amb puntualitat anglesa, aparegué a la porta del col·legi i la gent s'apropà ràpidament per tal d'escollir els millors llocs, que com tothom sap són a la part de darrere... Una vegada damunt passarem llista per tal de que no haguera cap baixa i menys encara cap alta inesperada; l'expedició podia possar-se en marxa cap, com dirien alguns, territori polonés.
El viatge d'anada va transcorrer sense massa incidents, és cert que tinguerem que parar, però no pel mal de cap que algú amb la seua veu discreteta feia cada vegada que parlava -que la veritat era quasi sempre- sinò més bé perque hi havia que reposar forces per tot el dia que ens venia damunt, a més de, com no, fer-se el cigarret del matí (els vicis!) i anar al servei (cal canviar l'aigua...).
Després de varis “falta mucho” i els consequents “no, ja llegamos, debe quedar una media horita” per fí arribarem a Barcelona, que ens rebia amb obres a l'entrada -per allò de no perdre el costum i trobar-se com a casa-. Abans, el nostre magnífic conductor ens deleità amb una lliçó turística molt instructiva que quasi fa volcar l'autobus...
L'entrada al recinte tingué la seua gràcia, i és que cal tindre estudis fins i tot per ser un “trenca entrades” com Déu mana. Una vegada dins, cadascú va fer el seu recorregut, l'única ordre era no fer malbé i no fer tard a l'hora i lloc on s'havia acordat per tal de tornar.
I del saló, que dir... aaaaaiih, qui tinguera “aurelios” per poder comprar-se un cotxet esportiu, o no...

Vullgam o no, som gent de poble amb costums molt arraigades i allà on anem ho demostrem. Sols hi havia que veure, a l'hora de dinar, els picnics improvisats on no faltava res de res i menys encara el bon humor que ens acompanya en aquests tipus d'actes socials.


Abans de tornar, era obligat endur-se un recordatori de la fira. L'objecte “estrella” foren les gorres (Alonso, Pedrosa, Rossi, Schumager foren els escollits), sense oblidar el globus d'heli, tan porpici per fer-te paralar com un barrufet.
La tornada transcorregué entre comentaris (repetició de les millors jugades), revisions de fotos, grafitis inoportuns i xarrades del senyor dels anells, entre altres... I fins i tot tinguerem temps per parar i pegar un mosset; hi ha que vore el que costa un bocata a un area de servici!.
I per fi arribarem a Alcoi -les onze tocades- després d'un dia esgotador on els ulls eren insuficients per vore tot el que hi havia...